Fotografia de Gerardo Diego García

El D’A Film Festival arriba a la seva 12a edició, com és habitual amb una programació molt equilibrada que combina els noms del millor cinema independent internacional amb l’aposta per el nous talents i que aquest any inaugura una de les pel·lícules del moment: Alcarràs, de Carla Simón. En aquests dotze anys d’història ha perdut el “d’autor” del títol i va sobreviure a la prova de foc de ser els primers en enfrontar-se a la pandèmia. Parlem amb el seu director, el Carlos R. Ríos, que ens dóna les claus del seu èxit, alguna recomanació i ens encomana el seu entusiasme. 

Quants anys portes programant? Abans del D’A havies codirigit el BAFF, i abans fins i tot programaves cinema a l’Apolo… 

Doncs ja són més de 25 anys. Al 1994 vam començar amb una associació que es deia 100.000 retinas, programàvem el Cine Ambigú, que s’havia de fer a la Sala Cibeles, però que es va acabar fent durant vuit anys a l’Apolo. Després, al cap de dos anys, vam començar amb la Mostra de cinema asiàtic que s’acabaria convertint en el BAFF del que vam fer tretze edicions.

Ha canviat molt des d’aleshores programar cinema a una ciutat com Barcelona? 

S’ha complicat tot molt. El format de projecció en 35mm permetia que fossin més difícils les projeccions fora de determinades sales. El que ha canviat és que ara hi ha molta més diversitat de festivals, la tecnologia ha fet que partim molt més i segmentem els festivals i l’oferta. Ja veurem fins a on arriba, ara veurem, en tres mesos ens podem trobar amb moltíssima oferta. És molt més fàcil de programar i comunicar, però amb la responsabilitat de que és més difícil destacar. Ha canviat el panorama moltíssim. 

Què espereu de l’edició d’aquest any? 

La nostra preocupació no és tant com ha quedat el festival, que pensem que és una gran programació, molt equilibrada amb grans noms i demés, si no com ens afectarà el canvi d’hàbits del públic postpandèmia. Lo que s’està parlant ara seriosament també al teatre, un canvi d’ús, és gent que ha perdut l’hàbit d’anar a una sala. La nostra preocupació va per aquí. Tens els noms, els espais, fas l’aposta del 100% de presencialitat, amb l’esforç de portar més de 40 equips de pel·lícules. Pensem que el festival és compartir amb el públic, tot un event… però ja veurem. 

Quins són els límits de creixement del D’A? Teniu una acurada programació, cap a on aniran els següents pasos? 

El creixement del festival no és tant en número de pel·lícules, ara estem a vuitanta i algo, hem reduït, abans hem arribat a tenir cent llargmetratges. Avui en dia no és possible ampliar aquesta oferta, si no que el creixement està en tot lo que està al voltant. L’esforç més gran és com comunicar millor, com tenir la millor programació possible, més convidats. No estem a l’alçada dels pressupostos dels gran festivals. Apostem per la pota de la indústria, amb el D’A LAB com a exemple, més que créixer en sessions. 

I sobretot per donar visibilitat al nou talent amb seccions com Un impulso colectivo i Talents, la primera secció competitiva que es va crear, amb directors i directores internacionals amb primera o segona obra i on pot entrar-hi un director/a espanyola. 

Jo crec que Un impulso colectivo va ser un dels grans encerts del D’A Film Festival, volíem desmontar la parcelación de cinema espanyol, cinema català o cinemà valencià…, buscant una definició que no pogués ferir la sensibilitat de ningú, tampoc dels que financien el festival. I ho vam aconseguir prou bé, i a més amb un nom que al principi et trenca una mica el cap, què vol dir Un impulso colectivo?, però nosaltres pensem que va ser un gran encert. Ara també té premi aquesta secció, 5000 €, i ha crescut amb el naixement de Un impulso colectivo curtmetratges. No volíem programar curts per respecte als companys d’altres festivals, però va ser algo orgànic, no una decisió nostra, va ser per petició popular, els propis directors ens deien que era molt raro que al festival no hi haguessin curts. 

Hem de preguntar sí o sí per l’edició de 2020, la pandèmica, us vau haver de reinventar a correcuita i va sortir molt bé, no? 

El D’A, com sabeu, va ser dels primers que ens va tocar la pandèmia i el tancament. La de la pandèmia va ser la millor campanya de publicitat feta en aquest país a nivell de cinema. Nosaltres no podríem haver fet mai una campanya tant brutal com aquella, va ser com ficar-se a les cases de quasi tothom. Estem parlant de 350.000 visionats. Estavem tancats, tothom havia consumit ja tot el que tenien que consumir a les seves plataformes i de cop i volta ve un festival amb novetats. 

Amb l’híbrid va estar bé, els visionats van ser importants, amb aquest format guanyes espectadors per una banda, però també perds d’altres, com el públic de Barcelona, que sembla que està més còmode a casa que sortint. De quina manera hem participat en educarnos ara en una comoditat inmensament gran en no sortir de casa? En aquest la cultura la veo, la consumo y la busco cuando quiero, en el momento que quiero, cómodamente en mi casa y casi sin precio? Per això la responsabilitat d’analitzar molt bé què estem fent cadascú. És una responsabilitat amb la ciutat, amb el país, fomentar la tornada a les sales de cinema. I que quedi clar que estem totalment a favor de les plataformes. Al final parlem de cine com si tothom visqués a les grans ciutats com Barcelona, però no és així. Si ets cinèfil de fora d’aquí, o tens plataforma o no hi ha manera de veure aquest tipus de cinema. 

El 2020 es va haver de fer el festival totalment online, ja l’any següent vam apostar per l’híbrid. Jo vaig dir que eren tres anys d’anàlisis i ara aquest any el D’A s’avança en fer algo que ja veurem com sortirà que és fer una secció exclusivament a Filmin, no fer híbrid, perquè no ens sembla responsable per el nostre festival, ni per altres festivals. Si tothom pot veure les pel·lícules online doncs que hi hagi un festival molt gran i ja no fa falta que hi hagi festivals petits. Per això apostem en aquesta edició per Filmin Emergents, amb primeres o segones obres. Ha costat molt programar perquè la gent vol presencialitat. Si proposes només online és més difícil d’acceptar que la combinació de sala i plataforma, encara que fins i tot hi hagi premi, ha costat. Ja veurem com evoluciona, era una aposta personal, ho vam parlar amb Filmin, nosaltres estem avançant-nos i a veure com surt. Ho analitzarem després. 

Sempre heu seleccionat amb molt d’encert la vostra programació, on tenen cabuda molts gèneres, però us ha quedat alguna cosa fora? Un títol o cineasta que us hauria agradat programar però trenquès totalment la línia? Un guilty pleasure?  

Tothom ens demana per què vam treure el “d’autor” del títol, vam pensar en deixar allò del festival internacional de cinema, molt més obert en la autoria, més independent i global, com sempre amb grans noms amb importància a nivell mundial. Però algunes vegades hi ha pel·lícules que estan al festival perquè ens dona la gana, com quan vam programar Como la espuma, una comèdia que s’allunyava de la nostra línia, dirigida per Roberto Pérez Toledo, que malhauradament ha mort recentment.. La veritat és que ens hem tirat enrere poques vegades. De vegades ens agrada fer petites incursions a pel·lícules que esclatin una mica en l’estructura que hem acostumat al D’A. 

Un guilty pleasure? Doncs potser una pel·lícula que no quadraria amb l’estil del D’A, After Yang, dirigida per Kogonada, amb un actor famòs de Hollywood de protagonista i a més de ciència-ficció. És un dels directors de una sèrie que ho està petant molt fort ara, Pachinko, a Apple TV+. 

I arribem al capítol de les recomanacions d’aquesta edició. El TOP 10 del seu director que s’han convertit en una de les maques de la casa. 

Ja les he fet. Jo no recomano mai les evidents. La de Bruno Dumont ja es recomana sola. Sorprenentment aquest any tenim cinema de l’Est, quan dic de l’Est dic de Rússia i Ucraïna. Tenim una peli ucraïnesa que sorprendrà, perquè és molt bèstia a nivell violència, està produïda a Rússia, és aquesta Petrov’s Flu que tothom quan va començar a fer boicot i anular dins les seves programacions, jo vaig fer un cop sobre la taula i vaig dir “eh, ojo, no comencem!”, anem a mirar qui és el director, qui ha produit, quina és la história, evidentment el seu director, Kirill Serebrennikov, no és pro-rús, de fet no va poder presentar una de les seves pel·lícules a Canes perquè estava “bajo arresto” i ara ha abandonat el país, però apart d’això és una pel·lícula d’aquelles que esclata el cap. Continua sent d’aquell cinema rús que dius “jo no sé com fan, tot ho fiquen amb vodka, tot ho expliquen borratxos permanentment”, i amb molta violència. 

La tornada de Lluís Galter amb Aftersun, és una de les pel·lícules que m’ha sorprès molt gratament. 

Hi ha dues pel·lícules, de registre més de ciència-ficció, en realitat són tres: Tiempos fututos, de Víctor Manuel Checa; Mar infinito, de Carlos Amaral; i Zeria, de Harry Cleven, que són totes de perfil més fantàstic, distòpies, i futurs propers que m’agraden molt i també estan a les meves recomanacions. 

Del 28 d’abril al 8 de maig, el D’A Film Festival pren la ciutat de Barcelona amb el millor del cinema independent amb especial atenció a l’obra dels nous cineastes. 

Consulta tota la programació a https://dafilmfestival.com/