Un dels reptes del 2021 de la Catalunya Film Festivals és fomentar una evolució en els festivals i les mostres de cinema envers la inclusió, envers l’accessibilitat. És per aquest motiu que ens hem posat en contacte amb la Marta de Muga i l’Adriana Pérez, les directores del Festival Inclús. 

Tant l’Adriana com la Marta tenen una gran experiència en el sector del periodisme i la realització audiovisual Totes dues estan especialitzades en cinematografia documental a l’Escola de Cinema de Barcelona. Juntes van decidir iniciar el Festival Inclús, un festival de referència a Catalunya que pretén donar espai a aquelles persones que malauradament, encara avui es troben excloses de les sales de cinema. I és que l’Inclús té una llarga trajectòria a l’esquena: és un festival innovador i pioner en el marc de l’accessibilitat i la inclusió. És una plataforma que any rere any, impulsa i promou una visió crítica i inclusiva que permet al públic canviar la seva perspectiva sobre la realitat de la comunitat amb discapacitat.

En quin moment decidiu crear el festival i com ha estat la rebuda per part del públic?

Vam començar el festival perquè teníem contacte amb el món de la discapacitat, ja que estàvem fent un documental sobre l’esport paralímpic. Aleshores, vam entrar en contacte amb moltes persones i entitats, una de les quals ens va proposar la creació d’una finestra que donés veu a les tasques de visibilització que aquestes feien. Així doncs, l’any 2014 va ser l’inici del festival.

“Si es fan pel·lícules sobre discapacitat és perquè hi ha la necessitat de parlar sobre discapacitat”

Sincerament, vam començar treballant entre proves i assajos. De fet, encara ho fem, però el nostre primer any va ser molt satisfactori pel públic que va venir, per les obres que vam tenir i ens va sorprendre que la iniciativa tingués aquesta bona acollida. Al principi ens feia respecte pensar que potser l’any següent no compliríem amb les expectatives perquè no sabíem si tindríem tantes obres, desconeixíem la quantitat de produccions que hi havia sobre discapacitat. Any rere any ens hem desfet d’aquesta por i hem vist que si es fan pel·lícules sobre discapacitat és perquè hi ha la necessitat de parlar sobre discapacitat. A més a més, si el públic ve a veure-les és perquè pensa que és un tema atractiu que fa reflexionar sobre moltes coses, tant sobre allò que veiem com sobre allò que som. Per exemple, si algú no ha tingut contacte amb temes relacionats amb la discapacitat, aquest tipus de cinema et planteja qüestions sobre el teu paper com a part d’una societat diversa.

Al final, esdevé un repte tant pel públic però també per a vosaltres, com a organitzadores d’un festival d’aquestes característiques.

Sí, exacte. Això també els deu passar a tots els festivals. El repte sempre hi és present. El nostre festival és necessari perquè hi assisteix tot tipus de públic. Per una part, ve públic que gaudeix amb la cultura i veient cinema relacionat amb temes socials. Per l’altra, ve públic amb diversitat funcional. I com tenim diversitat de públics, fem que el nostre festival sigui accessible per a tothom, és a dir, que qualsevol persona té la possibilitat de venir.

“El més important és escoltar les demandes o les necessitats dels públics: nosaltres hem après així.”

A mesura que hem anat parlant amb entitats del sector, hem anat aprenent i adaptant-nos a les necessitats de cada col·lectiu. Per exemple: des de fa dos anys fem “Cinema amb Signes”, que són projeccions destinades a la comunitat sorda signant que prefereix veure films on els actors i les actrius principals parlen amb llengua de signes, en comptes de veure films amb subtítols. Això és adaptar-se al que ens demanen. A vegades has de ser inclusiu i altres vegades has de ser accessible. El més important és escoltar les demandes o les necessitats dels públics: nosaltres hem après així.

Sovint podem trobar-nos amb certa confusió amb el tipus de llenguatge que utilitzem per designar certs conceptes sobre la discapacitat. Què significa per vosaltres la paraula “diversitat” i a què ens referim quan parlem de “cadena d’accessibilitat”?

De cara al sector, nosaltres sempre recomanem tenir cura del vocabulari que s’utilitza, ja que hem de tenir en compte que hi ha paraules que estan “prohibides”. Cal molta sensibilització i amb els i les professionals del sector intentem fer pedagogia. Sobre la paraula diversitat, al final és incloure a tothom. En l’àmbit cultural, la cadena d’accessibilitat és fer que la gent pugui veure qualsevol cosa. Si no inclous a tothom en aquesta cadena, o no inclous totes les demandes o a tot tipus de públic, ja t’estàs perdent un públic en concret. Per nosaltres, la diversitat seria entendre que tothom és diferent. En el nostre cas parlem de capacitats diferents, però és extrapolable a races, gèneres i cultures. En el moment en què un entén i accepta que forma part d’un tot superior i que el món és divers, és el moment en què un trenca amb les barreres de prejudicis i és quan s’aconsegueix esdevenir una societat inclusiva. La cadena d’accessibilitat és entendre això des dels inicis de la realització d’un projecte o un festival. L’accessibilitat no ha de ser un “adhesiu” fet a posteriori sinó que s’ha d’aplicar des de la primera idea.

“La diversitat seria entendre que tothom és diferent.”

L’exemple més fàcil que et podem posar és amb les barreres arquitectòniques: ens podem trobar amb un edifici que està pensat per a tothom o amb un accessori que s’ha afegit després, que no serà mai el mateix. En una pel·lícula passa el mateix: com a realitzador o realitzadora has de tenir en compte els silencis que puguis necessitar, l’audiodescripció, sales especials o el tema dels subtítols, que inevitablement quan presentes una pel·lícula a un festival ja els has de posar en anglès. Per què aquests subtítols no són més inclusius? Per què no podrien ser de colors? Per què no assenyalen els sons per a la comunitat sorda? Aquests petits canvis, que demostren la voluntat de voler tenir continguts més accessibles, també han d’anar acompanyats de saber comunicar-los amb el llenguatge i els canals de comunicació indicats. És a dir, que no serveix massa fer una pel·lícula adaptada per a persones amb discapacitat visual si no sabem fer-los arribar correctament aquesta informació. 

En la cadena d’accessibilitat, la formació de les persones que treballen als festivals i les mostres de cinema és clau. Sobre quins aspectes i de quina manera hem d’incidir perquè els esdeveniments siguin més inclusius?

Primer de tot, el més bàsic és entendre el gran ventall de públics a qui et pots adreçar com a festival. És un tema social, de presa de consciència. Arran d’aquest punt es poden començar a treballar tots els canals i tots els aspectes. És una qüestió que engloba fer pedagogia i pensar sempre en una persona amb diversitat funcional a qui li agradi al cinema, que n’hi ha moltes. Nosaltres podem fer molta feina a l’hora de teoritzar però és important conèixer i interactuar amb una persona que tingui diversitat funcional, perquè automàticament prens consciència del canvi que cal fer. Però bé, de moment tot es resumeix amb la pedagogia.

És important fomentar valors com la inclusió o l’accessibilitat des de la infància? Com podem fer-ho?

Sí, totalment. Nosaltres, de fet, fem tallers infantils perquè els nens i les nenes es trobaran amb aquesta diferència, vista des de la seva innocència, que no saben distingir. De primeres, sembla que els infants no hagin de fer massa cas, però els despertes molts més dubtes i, en conseqüència, es plantegen moltes coses. Nosaltres sí que creiem que hem de despertar aquesta actitud crítica des de la infància. Al final, els nens i nenes es trobaran amb la diversitat a diferents aspectes de la seva vida: al parc, a classe… A molts dels tallers que fem, preguntem: “què és per tu una persona amb discapacitat? I et responen: “és gent pobra”. Amb això, veiem que s’ha de fer feina perquè canviïn aquesta mirada. És important que des de les primeres etapes aprenguin a acceptar la diferència, a conviure amb una societat més diversa. Al final, això sí, apareixen temes i valors molt interessants.

Clar, al final no és suficient amb visibilitzar més la realitat de les persones amb discapacitat sinó que també cal aprendre a fer-ho millor. És a dir, que s’ha de vetllar perquè la manera d’explicar-la sigui respectuosa i acurada, que contribueixi a fer desaparèixer prejudicis i estereotips i no a perpetrar-los. En aquest sentit, quin paper té el llenguatge inclusiu? I el llenguatge audiovisual?

El llenguatge és bàsic. Abans hem dit que intentem fer un diccionari amb paraules bàsiques que no es poden dir (per exemple, caldria dir “persona amb discapacitat” en comptes de “discapacitat”). Amb el llenguatge audiovisual, nosaltres sempre incidim en el fet de “no fer pena”. Hi ha moltes pel·lícules i documentals que utilitzen un llenguatge que victimitza els i les protagonistes. Algú que va amb cadira de rodes no podrà fer quelcom però fixa’t que moltes persones, si no es posen ulleres, tampoc hi poden veure bé.

“Es tracta d’entendre que cadascú té les seves capacitats i que totes són diferents.”

Potser sí que trobem limitacions imposades en aquest col·lectiu però nosaltres a vegades tenim més limitacions. Sembla que el nostre discurs sigui molt tòpic però la realitat és aquesta. I el que acaba funcionant als festivals és mostrar allò que ens fa por, sobre allò que ens resulta desconegut o sobre allò que tenim prejudicis. També convidem als equips de les pel·lícules perquè hi hagi un Q&A amb l’audiència. És important compartir la idea de “diversitat funcional” amb la societat des de la perspectiva de diferents països: és interessant conèixer les realitats de cada lloc, de cada cultura i és molt enriquidor.

Ja que heu esmentat les diferències en el tractament de la diversitat funcional a cada país: des de la vostra perspectiva i experiència, quines són les mancances del nostre sistema?

Ens hem trobat de tot. Ens hem trobat amb països que, en comparació amb el nostre país, estarien com nosaltres als anys 90 o principis dels 2000, que encara estan començant a despuntar. A escala europea i americana, et trobes amb grups que despunten molt però que, al mateix temps, comenten que les instal·lacions i les arquitectures d’aquí són molt accessibles. Tenim contacte amb festivals europeus i anem de la mà. Per exemple, Canadà és el país més modèlic a seguir però molts cineastes que venen queden realment sorpresos. I també ens hem trobat amb països que tenen molt en compte les mesures accessibles però que no tenen festivals.

Al final, l’accés a la cultura és, literalment, un dret. Quin creieu que és l’origen de la manca d’equipaments que faciliten l’accessibilitat de persones amb diversitat funcional i intel·lectual a la cultura? És una qüestió econòmica, d’educació, de desinterès…?

Principalment, nosaltres creiem que és un fet social i cultural. Primer, perquè no s’ha tingut en compte abans. Segon, perquè és difícil que aquests col·lectius es donin per al·ludits. Si la comunitat sorda sempre ha estat exclosa dels cinemes i ara tu els fas una pel·lícula es preguntaran: “això va amb mi?”. I tercer, perquè a mesura que vas prenent consciència i entens que cal implementar mesures accessibles, entra la barrera econòmica. Evidentment són diners però tu, com a organitzador/a, has de pensar en la inversió que faràs de cara al futur. Pel que fa als festivals de cinema, no es tracta només que et gastis diners per dir que ets “accessible” sinó que es tracta d’obrir-se a nous públics, que al final és el que vol qualsevol festival o esdeveniment cultural. És el que dèiem: si tens en compte l’accessibilitat des del principi del projecte, hauràs de veure com adquireixes el finançament, però això és posterior.

“El primer de tot és canviar la manera de pensar.”

Per exemple: quan ens arriba cinema amb signes, ens trobem que no tenen una bona qualitat tècnica. Per què? Perquè els directors i les directores són persones sordes i no han tingut el mateix accés que qualsevol altra persona per estudiar cinema, perquè es troben amb més dificultats. En aquest cas, veiem que no es realitza una inclusió des del principi de la cadena d’accessibilitat, amb la qual cosa la qualitat és diferent. 

Des de la Catalunya Film Festivals percebem que el sector cultural està cada vegada més sensibilitzat amb la necessitat de ser accessible per a tothom. Vosaltres, estant al capdavant d’un festival referent, com creieu que podem encoratjar a la resta de festivals i mostres de cinema a ser-ho?

Bona pregunta. T’ho direm amb un exemple molt senzill: “per a quin motiu es continuen fent subtítols en blanc, si amb els subtítols per a persones sordes ja estaries sent més inclusiu?” És una lluita difícil i constant, es tracta de fer molta pedagogia. Hem d’encoratjar a tots els festivals perquè tenen bones eines i la sort de tenir un festival com el nostre, que és referent, i que ha funcionat amb l’assaig i l’error. Nosaltres també ens hem trobat amb el repte de fer accessibles moltes pel·lícules per a les quals, al principi, no hi havia el públic esperat. Ara ja hem superat aquesta etapa i no ens costa res explicar què s’ha de fer per arribar a aquest tipus de públic. Els convidem a tots a venir al nostre festival per veure tota la diversitat de públic que ve i els proposem una experiència cinematogràfica amb una limitació sensorial. Que experimentin la necessitat de fer accessibles les seves sessions.