Karen González, excercint d’intèrpret.

Catalunya Film Festivals parteix aquest 2022 amb un eix prioritari: fer accessibles i inclusius els festivals i mostres de cinema de Catalunya per a tota la comunitat. Després de l’èxit de CODA (Sian Heder, 2021) al guanyar l’Òscar a Millor Pel·lícula aquest 2022, hem decidit entrevistar a Karen González, persona CODA i intèrpret en llengua de signes sobre la importància de visibilitzar la comunitat sorda i la necessitat de fer els esdeveniments i les produccions audiovisuals accessibles per a tota la comunitat. També, ens ha donat el seu punt de vista sobre algunes de les mesures que es podrien prendre als festivals a favor de l’accessibilitat.

Karen González, CODA i intèrpret de llengua de signes del TN 3/24. Parla’ns una mica més sobre la teva experiència personal i professional voltant de ser una CODA. 

CODA és l’acrònim de Child of Deaf Adults, jo soc filla de pares sords i, per tant, pertanyo a aquest col·lectiu del qual me’n sento molt orgullosa.

Crec que la sordesa dels meus pares ha estat un fet diferencial més per la gent del voltant que per mi mateixa. Des de petita moltes persones m’han fet preguntes al respecte com ara: “si els teus pares són sords, com és que tu ets oïdora?” “tots dos són sords?” “com vas aprendre a parlar?” “però són sords o sordmuts?” “tu saps llenguatge de signes?” “la llengua de signes s’hauria d’aprendre a les escoles, perquè és una llengua universal, a tot arreu és igual, oi?” Hi va haver una època a la que respondre constantment a aquestes preguntes se’m feia pesat, perquè sempre es repetien les mateixes converses en persones que coneixia. Ara el cert és que ja ho he entomat amb més naturalitat, però segueixo responent les mateixes preguntes. 

Sobre qui sóc i la meva història, primer començaré explicant la història dels meus pares. La meva mare va quedar sorda per meningitis amb un any i mig i el meu pare va quedar sord per unes febres molt altes amb mesos. Tenint en compte que ambdós van quedar sords per malaltia i no per motius genètics jo no podia “heretar” la sordesa. En l’època de joventut dels meus pares, l’associacionisme de persones sordes era molt potent a tot l’estat espanyol. Penseu que l’única forma de relacionar-se entre ells era en persona, el cap de setmana es trobaven a l’associació i planificaven les activitats que farien. No hi havia mitjans tecnològics que permetessin les persones sordes comunicar-se a distància.

Fent un incís en aquest punt, és una errada comuna utilitzar l’expressió “llenguatge de signes” donat que en anglès el terme “language” fa referència tant a llengua com a llenguatge. No obstant, tant en català com en castellà diferenciem entre “llengua” (sistema de comunicació, idioma) i “llenguatge” (capacitat de comunicar-se), per tant, s’anomena llengua de signes i no és universal donat que cada llengua de signes té trets característics del territori en el qual s’empra perquè són llengües vives arrelades a les seves pròpies cultures. 

Ara bé, jo vaig aprendre a parlar perquè els meus pares parlen, no són muts. De fet, no conec cap persona sorda que a més sigui muda. Totes les persones sordes tenen la capacitat de comunicar-se i emetre sons, per tant no són mudes. Les persones oïdores aprenem a parlar per imitació, imitem els sons i la parla de les persones que ens envolten, les persones sordes no ho poden fer i han d’aprendre a parlar de forma intencionada. Des de petita he conviscut amb la llengua de signes i de més gran vaig tenir l’oportunitat de participar en un curs de formació ocupacional que em va obrir els ulls del tot i vaig saber que m’havia de dedicar a la interpretació de la llengua de signes i em vaig seguir formant fins a aconseguir-ho. Tota aquesta formació m’ha servit a nivell professional, però també a nivell personal en la millora de la comunicació amb els meus pares.

La guanyadora a Millor Pel·lícula als Òscars 2022 va ser CODA, de Sian Heder, que parla precisament sobre la història d’una família sorda i de la seva filla, una persona CODA. Creus que és una pel·lícula que reflecteix de manera correcta les persones del col·lectiu i els i les CODA?

Si, trobo que és força encertada. Destaco molt la interpretació dels actors i les actrius que són sordes, de fet el guanyador a millor actor secundari, Troy Kotsur, és sord. Crec que cadascú viu la seva realitat a casa seva, però sí que penso que aquesta situació es podria donar a la realitat. Les persones CODA són molt voluntarioses i protectores. A la pel·lícula només és mostra l’adolescencia de la protagonista i com sent la pressió d’haver de quedar-se a ajudar a la seva família, tot i que ella també vol sortir a cantar al cor i fer la seva vida, però si ho fa, sent que els ha abandonat. Penso que es podria donar perfectament aquesta situació. Jo per exemple he hagut de fer moltes gestions telefòniques amb els meus pares i sovint me’n sento responsable tot i que ells sempre han intentat preservar-me el màxim i realitzen totes les gestions possibles per sí mateixos. En certa part sí que em puc sentir identificada amb la protagonista del film, perquè soc una persona molt protectora. 

La protagonista del film, Ruby, una adolescent CODA, té una vida complicada amb moltes responsabilitats, ja que està ajudant laboralment a la seva família, estudia, canta, coneix a un noi i manté una vida social amb les seves amistats. T’has arribat a sentir identificada en algun punt amb el que ella sent?

Sí, responsabilitat envers els meus pares, però tinc la gran sort que els meus pares m’han preservat molt. Ells no m’han atribuït la responsabilitat, però jo sí que ho he fet i tot sovint també ho fan les persones oïdores, que no s’adrecen directament a ells quan jo hi sóc i em parlen a mi perquè faci d’intèrpret, això també succeïa quan jo era menor, i els meus pares no ho consenteixen ara ni ho consentien llavors, ells són prou autònoms per a comunicar-se directament.  Arran de la mascareta, sí que he hagut d’acompanyar més sovint els meus pares a realitzar gestions donat que impossibiliten la lectura labial. 

Creus que el fet que la pel·lícula CODA ha estat guanyadora d’un premi tan rellevant, ajuda a visibilitzar o donar veu al col·lectiu?

L’incident protagonitzat per Will Smith crec que va treure tot el protagonisme al premi i és una llàstima. El film hauria de passar a la història per tenir el primer actor amb sordesa que guanya un Òscar, Troy Kotsur, tot i que s’ha de recordar que Marlee Matlin, que és sorda i també surt al film, ja va guanyar un Òscar a la millor actriu per la seva interpretació a Hijos de un dios menor (Randa Haines, 1986). CODA serveix per visibilitzar el col·lectiu i la llengua de signes, però hi ha un altre aspecte que a mi em sembla encara més positiu i és que darrerament estic veient més presència d’actors i actrius amb sordesa a pel·lícules i series i això contribueix a normalitzar-la. D’ençà que va guanyar el film, hi ha hagut més presència als mitjans: més entrevistes de CODA’s amb els seus pares, per exemple. 

Què cal millorar i quina seria per a tu una manera ideal de fer arribar la cultura a tots els públics?

Tornant a la meva infància, en comptades ocasions havia anat al cinema amb els meus pares, perquè no hi havia pel·lícules subtitulades, ara ens trobem que ja hi ha, però en V.O. subtitulades amb les lletres blanques que no els permeten identificar quin personatge intervé i, per tant, tampoc són accessibles per a ells, han d’intuir en tot moment o preguntar-me qui parla.

Una cosa senzilla de fer seria que tota la programació inclogués subtitulació per a persones sordes. Aquesta subtitulació es fa atribuint un color a cada personatge i a més inclou referències sonores que les persones sordes no poden sentir com: si sona un telèfon, piquen una porta, si se sent un tret, etc. Els subtítols en blanc no són inclusius, les persones sordes no poden saber quin personatge està parlant en cada moment si aquests no surten en pantalla. 

A més s’han d’anar incorporant intèrprets de llengua de signes no només als informatius, sinó també a altres programacions més lúdiques i culturals. 

A les obres teatrals s’hauria de tenir en compte que perquè realment siguin accessibles, els intèrprets de llengua de signes hi han de treballar des del començament, formar part de l’obra i els assajos com la resta d’actors sords o oïdors, a més haurien de comptar amb assessors amb sordesa per orientar tot l’equip.  

També s’hauria d’establir un protocol per garantir l’accessibilitat en tots els actes públics i si es vol fer bé, s’ha de tenir un assessor d’accessibilitat física i sensorial. La inclusió és cara, però més car és contractar a professional i que la seva feina no sigui eficaç i no arribi a tothom. A vegades s’omplen la boca d’haver fet un acte accessible i no és cert perquè no reuneix uns criteris de qualitat. A mi em va passar un cop que em volien fer situar darrere d’una columna per fer d’intèrpret, altres cops situen les persones sordes massa lluny i no veuen l’intèrpret i mil cops apaguen els llums de la sala per projectar algun vídeo i si això succeeix, l’acte deixa de ser accessible per al públic sord, per tant, no només s’ha de preveure la incorporació d’un intèrpret, sinó que a més s’han de tenir en compte un munt d’aspectes perquè realment sigui inclusiu.

A més de CODA i LA FAMILIA BÉLIER, pel·lícula francesa de la qual CODA és el remake, quines altres pel·lícules i series recomanaries que tractin bé el tema?

Doncs mira, per exemple a Hijos de un dios menor, que l’he esmentat abans. També hi ha sèries on alguns dels seus personatges són sords, i la sèrie no va sobre la sordesa, sinó que alguns dels seus protagonistes ho són com Lauren Ridloff a The Walking Dead (Daniel Sackheim, 2010-actualitat) o Russell Harvard a Fargo (Diversos autors, 2014). Igualment se m’acut per exemple el film Sound Of Metal (Darius Marder, 2020). 

A Catalunya existeixen diversos festivals i webs on trobar també obres amb llengua de signes, com per exemple el festival Vic Movies, el Simbiòtic o l’Inclús.

A més podem trobar webs com Espiell o Excepcionales que tenen diversos curts relacionats amb actors sords signants i persones oïdores signants. Voldria destacar la sèrie web Peixos que darrerament ha estrenat un llargmetratge.

Musicalment també hi ha moviment amb la incorporació d’intèrprets de llengua de signes a grups com Roba Estesa, el Barcelona Gay Men Chorus, la cantant Rozalén o l’associació Encantados que ha programat un cicle inclusiu de concerts amb llengua de signes.

Vas realitzar la presentació precisament del film de CODA l’any passat, a la inauguració del Festival Inclús. Creus que els festivals podrien ser una bona base per començar a introduir la llengua de signes o un llenguatge més inclusiu per a tota la comunitat?

Els festivals poden ser una bona plataforma per visibilitzar la llengua de signes i normalitzar la sordesa, però cal fer-ho bé perquè les persones sordes realment se sentin incloses i hi vulguin participar. 

També és interessant que es tinguin en compte els festivals que organitzen les entitats i associacions de persones sordes en els quals la protagonista és la llengua de signes i l’accessibilitat s’ha de tenir en compte a la inversa, cap a la llengua oral.