Parlem amb Xabier Alonso, productor, assessor i advocat especialitzat en esdeveniments culturals. Actualment és l’advocat de la Catalunya Film Festivals i acompanya, juntament amb la coordinadora, els festivals i mostres de cinema associats en el procés d’adaptar-se a la nova realitat.
Per començar: advocacia i cultura. Quin és el nexe entre aquests dos camps? Com s’ha viscut la crisi causada per la Covid-19 l’advocacia cultural?
Des del mateix moment en què s’ajunten dues o més persones apareixen unes normes que regulen la convivència entre elles. El Dret està compost no només per les lleis que publica el BOE: també són les normes que ens regeixen cada dia a la nostra convivència, com, per exemple, respectar el torn en una cua.
També la cultura neix en el mateix moment en què s’ajunten dues persones: pensem en els costums, manera d’expressar-se, etc., d’una família qualsevol. Tenen les seves pròpies maneres, molt semblants a qualsevol altra família del seu barri, però sempre trobarem subtils diferències -per exemple, “acudits” que només entenen els integrants d’aquesta família-: podem dir que té “la seva” pròpia cultura.
Tots dos aspectes, el cultural i el normatiu, no només sorgeixen al mateix temps, sinó que s’alimenten i s’influeixen.
La cultura d’un país influirà en les seves normes. Pensem, per exemple, en els diferents costums comercials que podem trobar en tots els països de món, que configuraran de manera diferent el dret mercantil de cada país.
I el dret influirà també en la cultura: tenim un exemple molt evident amb aquesta situació de pandèmia. S’han promulgat normes que estan influint en els costums de les persones, en la seva “cultura de la salut”, com és l’ús de mascaretes, que possiblement ha arribat per quedar-se. Crec que, almenys, en el futur serà un costum que moltes persones adoptaran.
Respecte l’advocacia en general, aquesta situació de pandèmia ens ha donat molta feina, i molt complicada, perquè és una situació per a la qual no existien algunes eines clau, i ha calgut inventar-les. Puc posar com a exemple tota la normativa promulgada respecte els ERTEs per força major, que ha provocat molts desajustos i molta inseguretat jurídica, aspecte el qual ens dificulta especialment la feina.
Creus que en l’àmbit jurídic hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi? Per exemple, més consciència sobre la importància de comptar amb un Pla de Riscos Laborals.
S’ha generat una immensa producció normativa. Des de la declaració de l’Estat d’Alarma s’han promulgat moltes lleis i reglaments, tant per part de l’Estat com per part de les comunitats autònomes, i moltes s’han promulgat per reformar les anteriors a mesura que la pandèmia ha anat evolucionant i exigint canvis.
Hi ha qui pensa que es produiran canvis molt rellevants, tant en els costums de la societat com en el Dret. Jo no m’atreviria a afirmar ni una cosa ni l’altra. Des del punt de vista jurídic, ja existien moltes eines per a fer front a molts dels aspectes que han anat apareixent. I, si no n’hi hagués, el sistema normatiu sempre pot recórrer als principis generals per aportar les solucions adequades.
És possible que, si el retorn a la normalitat es produeix amb més o menys rapidesa, els canvis no siguin molt profunds. Sí que seria desitjable que aquesta pandèmia vagi provocant una major consciència sobre la necessitat d’assegurar els elements clau en les produccions culturals que permetin garantir la integritat física, la salut i, per descomptat, la vida de les persones. Tant de les que assisteixen com a públic com les que treballen en aquestes produccions.
Fins ara, i molt especialment des de les administracions públiques, s’han anat defugint les obligacions ja existents en matèria de seguretat en espectacles.
Les administracions públiques són les primeres programadores/finançadores de la cultura a Espanya i, tradicionalment, han renunciat a controlar (o deliberadament incomplert) les obligacions que deriven de la legislació sobre espectacles i la resta de normativa aplicable: no es comprova si els treballadors estan d’alta, si els muntatges són completament segurs, si les instal·lacions elèctriques estan ben fetes…
Espero que, com a mínim, aquesta situació hagi alertat de la necessitat de complir la normativa ja existent, que sembla suficient i adequada per a, com deia, garantir els béns jurídics més preuats: la vida, la salut i la integritat física de les persones.
Des del CFF hem elaborat uns protocols específics per a festivals de cinema. Des del punt de vista jurídic, hi ha quelcom que els diferenciï de la resta d’esdeveniments culturals?
Des del punt de vista dels protocols per prevenir contagis per la Covid-19, no hi ha grans diferències amb festivals o espectacles d’altres disciplines. En realitzar-se (habitualment) en interior, s’ha de posar especial atenció a les situacions que poden incrementar el risc per contagi en espais interiors, en particular a les necessitats de ventilació, higiene de les localitats i com organitzar el distanciament social en patis de butaques que acostumen a ser fixes.
El sector cultural ha posat tot de la seva part per aplicar protocols de seguretat que protegeixin tant als públics com a les persones treballadores. Tant és així, que en cultura no hi ha hagut cap rebrot. Quin paper juga la corresponsabilitat? Per què creus que ha estat així?
Crec que això ha passat per diverses circumstàncies que han concorregut al mateix temps. Primer, perquè les manifestacions culturals que consisteixen en l’exhibició tenen un ritual que comporta silenci, ordre i respecte a les altres persones que comparteixen amb tu un mateix espai, per gaudir, exactament igual que tu, de l’espectacle, demostració o pel·lícula.
A la cultura s’ha configurat, com a ús, un àmbit de civisme que facilita enormement el compliment de les normes per prevenir contagis.
D’altra banda, el públic que assisteix a esdeveniments culturals acostuma a mostrar una major sensibilitat cap a la cultura en general, i cap a la necessitat de que les arts que requereixen de públic puguin sobreviure a una situació com aquesta.
Potser aquestes siguin les raons principals per les quals el públic que assisteix a esdeveniments culturals respecta amb major pulcritud les normes que s’estableixen en aquests esdeveniments.
També les organitzacions productores han estat especialment responsables a l’hora d’implementar protocols, mesures i recursos per facilitar que es compleixin les normes i que es pugui accedir als espais d’exhibició: senyalització de distanciament, posada a disposició de solucions desinfectants, desinfecció de localitats…
El resultat està sent evident: els espais de cultura són, possiblement amb molt poques o amb cap excepció, espais absolutament segurs. I, per descomptat, no més perillosos que altres que cada dia aglomeren a molts milers (o desenes de milers) de persones, com el metro i altres transports públics.
No estan sent les aglomeracions les que produeixen contagis, sinó com ens comportem en elles. Ni tampoc els esdeveniments culturals, sinó els esdeveniments familiars, on ens oblidem de complir les recomanacions.
Les mesures preses per l’administració pública han disminuït la confiança dels públics cap als esdeveniments culturals, que s’han vist estigmatitzats. Quina creus que és la clau per a recuperar aquesta confiança?
En general, les administracions públiques han mostrat molt poca sensibilitat cap al fet cultural i no han sabut llegir la seva importància, tant a nivell social com econòmic (en termes de producte interior brut i d’ocupació). Per cada artista que interpreta un paper o canta una cançó, hi ha desenes de professionals que ho fan possible. És evident que els països rics no són més cultes per ser més rics, sinó que són més rics per ser més cultes.
A Espanya s’ha optat, per exemple, per tenir la millor lliga de futbol del món, en detriment d’altres polítiques de calat molt més profund i que redistribueixen millor la riquesa, com un ecosistema cultural enfortit.
Les conseqüències, les estem veient: al país li salten les costures, entre altres coses, perquè li falten elements culturals essencials, com la cultura de la prevenció, de l’anticipació i la que proporciona el coneixement. Preferim la teleporqueria als documentals i les operadores venen futbol com a reclam en lloc de cinema… Això és el que volem com a societat i això és el que ens donen les administracions públiques. Aquestes afirmacions són de traç gruixut, sí, però resumeixen bé el nostre estat cultural.
Davant d’una situació tan extrema com la que vivim, hem de respondre des del coneixement i la ciència, no des de la por i la ignorància. I aquests elements són els que han guiat, en general, les accions de les administracions cap a l’activitat cultural.
Han actuat, en molts casos, sense entendre com s’estructura l’activitat cultural i quina és la seva importància ni, per descomptat, quins són els perills reals que pot comportar aquesta activitat, i quins no.
És ja una evidència que s’han anat fent festivals de tota mena al llarg i ample de tota Espanya i que no s’ha reportat ni un sol contagi. La confiança possiblement es recuperarà insistint, des del sector cultural, en la qualitat, en el bon fer i en la cura que s’ha tingut sempre, i més ara, en garantir la seguretat del públic.
Creus que als esdeveniments culturals se’ls estan exigint més mesures que a altres sectors?
No crec que el sector cultural s’estiguin aplicant normes diferents als altres sectors. El que crec que està succeint és que al sector cultural s’estan aplicant les mesures d’una manera desproporcionada. Mentre que en altres sectors s’estan aplicant les mesures ponderant els interessos, drets i obligacions en joc, i atenent a les seves necessitats, en el cas de sector cultural s’ha optat per tancar-lo o reduir dràsticament la seva activitat, sense atendre a cap criteri veritablement ben fonamentat.
Si el metro, que cada dia transporta centenars de milers de persones apinyades en un espai tancat, no és un risc, per què ha de ser més perillós un concert, o un cinema, si es compleixen correctament les mesures de prevenció.
Bàsicament sembla cert que la transmissió comunitària es pot produir amb major probabilitat en els esdeveniments massius, i això és una cosa que cal prendre molt seriosament. Però prendre-s’ho molt seriosament no és tenir por; i no és reaccionar a la por amb solucions dràstiques, no degudament ponderades, sinó avaluar correctament els riscos i tots els interessos en joc, i aplicar les mesures correctes i de manera proporcionada.
Com es protegeix als treballadors i al públic?
Fonamentalment complint la legislació que ja era vigent abans de la pandèmia. Existien moltes normes tècniques que ens deien com s’han de planificar els esdeveniments per a garantir la seguretat del públic i dels treballadors. Són normes no només vigents sinó perfectament útils per a planificar la seguretat en aquesta pandèmia fent només alguns ajustos obligats per les circumstàncies particulars derivades de la transmissió de la malaltia.
Diuen que en pocs mesos hem evolucionat 6 anys tecnològicament. Pot la llei avançar tan ràpidament? Per exemple, el teletreball: a nivell jurídic estem protegits?
Les situacions noves provoquen canvis. Primer són canvis procedimentals, tècnics i/o tecnològics. Després es consoliden costums, usos (que ja són Dret) i més tard ve l’activitat de crear les lleis que regulin, de manera estable, drets i deures.
Com deia abans, aquesta situació ja ha obligat a una profusa producció normativa, però potser és necessari, en el futur, revisar aquestes normes o produir-ne d’altres millor adaptades a la nova situació.
A nivell jurídic el que ens protegeix és l’Estat de Dret: tot l’entramat normatiu que regula la nostra societat. El fet que no existeixi una norma per a una situació concreta no vol dir que estiguem desprotegits, encara que possiblement dificulta l’exercici i reclamació d’alguns drets.
Com a productor quin creus que és el futur de la cultura respecte els esdeveniments telemàtics o híbrids?
La veritat, no en tinc ni idea. Ja s’estan produint esdeveniments en línia i ja hi havia experiències prèvies a la pandèmia en aquest sentit. També hi havia esdeveniments híbrids (ja fa anys que els concerts de Gorillaz barregen artistes virtuals amb reals). Dependrà de l’evolució de les necessitats del públic i de les necessitats creatives d’autors i artistes.
També recordo la pel·lícula “Denise te llama” i com de premonitòria va ser respecte determinats comportaments relacionats amb l’ús del telèfon. Comportaments que avui, en molts casos, ja donem per normals i que han canviat la forma de relacionar-nos.
El que sí puc dir és que ja hi ha empreses posicionant-se per oferir tot tipus de trobades virtuals: festivals, concerts, fires comercials… Veurem com evolucionen i com s’adapten els formats, tot i que l’experiència d’”aglomeració” té uns importants efectes psicosocials beneficiosos que potser no puguem o haguem de perdre del tot.
Tens una llarga experiència com a consultor i productor d’esdeveniments culturals. Segons la teva experiència, quin és o ha de ser el paper d’una entitat com Catalunya Film Festivals, que cohesiona la diversitat d’una cinquantena de festivals?
La meva opinió particular és que una associació d’aquest tipus ha de fomentar i impulsar la professionalització del sector al qual representa.
És un fet demostrat que les associacions que proveeixen millors serveis tècnics i que fan una bona feina a favor de la professionalització aconsegueixen convertir-se en un grup de pressió rellevant i aconsegueixen més recursos.
Diuen que on hi ha un problema pot haver-hi una oportunitat. Què hem d’aprendre d’aquesta crisi?
Espero que aprenguem que som molt poca cosa i molt fràgils: com a persones, com a societat, com a espècie. Que la Naturalesa, com a sistema, seguirà el seu camí amb nosaltres, sense nosaltres o a costa de nosaltres. I que el planeta seguirà donant voltes milions d’anys després de que ni tan sols hi hagi ningú per recordar-nos.
Aprenem a facilitar-nos la vida en el breu lapse de temps que passem en aquest planeta sense complicar-se-la als que vinguin darrere.
Fotografia: ©xurxolobato40
